tronxicol

Una prova més de la catalanitat de Colom

12/10/2009

Dues novetats editorials avalen l'origen catalanoparlant de Colom

El llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) de la professora emèrita de la universitat de Georgetown, Estelle Irizarry, "proposa i confirma el verdader origen català del navegant". 

Segons el membre del Centre d'Estudis Colombins i autor de vuit llibres sobre Colom, Nito Verdera, aquesta novetat editorial afirma "en veu alta que Colom era natural d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".

També des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha escrit un llibre que ho assegura. L'any passat les seves conclusions –després de divuit anys d'estudi– es van publicar a Washigton i enguany l'editorial Cossetània se n'ha encarregat de la traducció i la distribució a Catalunya (Colom. 500 anys enganyats).

Amb aquest llibre, Merrill demostra que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: "Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord".

El català en els escrits de Colom
A El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, Irizarry, professora titular de literatura hispànica, detalla unes 18 categories de ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom i discuteix variants com el ladí català. "En els escrits de Colom –cent cartes, diaris i apunts– apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte", diu l'escriptora.

Un d'aquests exemples és la puntuació i la redundància del possessiu, una construcció que va desaparèixer en el castellà abans del 1474 segons Lapesa però que apareix en escrits de Colom el 1492. L'autora ha confessat que va descobrir que "l'estil de puntuació obeïa una disposició geogràfica" i que entre els centenars de documents que va examinar hi havia "un patró". En aquest sentit, ha manifestat que "els de Castella no usaven vírgules –una diagonal senzilla o doble que li servia de coma, punt i coma i punt final– i que aquestes sorgien a les terres avui catalanoparlants de l'Antiga Corona Regne d'Aragó".

Alhora, Irizarry ha apostat per la revaluació de documents entesos fins ara com autògrafs colombins, ja que "si no tenen vírgules, com l'únic document que diu que va néixer a Gènova, són falsificats o escrits per un notari o copista".

"Bilingüisme? Segons a on!"

09/09/2008

"Bilingüisme? Segons a on!"

ALBERT CASTANY

Hi ha qui diu que les qüestions idiomàtiques només generen polèmica a Catalunya, doncs no, no som l'únic lloc del món on hi ha polèmica, a Puerto Rico també n'hi ha. Llegeixo a l'Avui (edició digital) que a Puerto Rico hi ha polèmica per l'idioma de les paperetes de les eleccions. Però no és simplement aquest el tema important, sinó tot el que ha envolat aquesta situació en un país on, per llei, hi ha bilingüisme oficial (castellà i anglès) però hi ha gent que només vol que hi hagi un idioma oficial al país. Us imagineu quin idioma?

L'anglès? no. El castellà! El tema és fort. Puerto Rico és un estat lliure associat als Estats Units, el castellà i l'anglès són idiomes oficials al país. O sigui que Puerto Rico és un estat bilingüe. L'any 1991 es va aprovar una llei que declarava el castellà únic idioma oficial. Aquest monolingüisme va durar només dos anys perquè, al 1993 es va aprovar una altra llei que retornava el bilingüisme al país.

Ara resulta que les paperetes de les eleccions properes al país s'havia previst fer-les només en castellà, però dos ciutadans de parla anglesa han recorregut als tribunals, i han guanyat, perquè es fessin en ambdós idiomes al·legant que no tenen prou coneixements de castellà. La polèmica ha arribat fins l'extrem que el Partit Independentista Portorriqueny ha dit que això és “una humiliació colonial”.

És curiós que el castellà sempre sigui l'idioma dels conflictes. A Catalunya és cooficial perquè és el de l'estat, mentre que a Puerto Rico vol eliminar l'anglès. Què hi diuen els defensors del bilingüisme espanyol? Tots aquells que diuen que s'ha de parlar idiomes universals, no haurien de defensar el bilingüisme a Puerto Rico?

Quedi clar que la meva opinió, de la mateixa manera que no estic d'acord amb que el castellà s'imposi a Catalunya, és que l'anglès no hauria de ser cooficial a Puerto Rico. El que no vull per mi, no ho vull pels altres. Siguem conseqüents, cosa que no són ells.

El més curiós de tot, i el que toca allò que tots sabem és que l'any 1991 la Fundación Príncipe de Asturias, va concedir el premi de les lletres al poble portorriqueny per haver eliminat l'anglès com a llengua oficial del país. Si visiteu el web d'aquesta fundació podreu llegir el veredicte del jurat que diu textualment: “acuerdan por unanimidad y en primera votación, caso sin precedente en la historia de este galardón, conceder el Premio Príncipe de Asturias de las Letras 1991 al Pueblo De Puerto Rico, cuyas autoridades representativas, con decisión ejemplar, han declarado el Español único idioma oficial de su país”.

Tot un exemple! Els donen un premi per fer a Puerto Rico el que ens prohibeixen fer a Catalunya, considerar que un idioma importat d'un altra país no es pot considerar idioma propi i no pot ser oficial.

Quan donaran al poble català un premi per haver preservat el seu idioma malgrat els tres-cents anys d'imposició del castellà? Com dius? Ah, que segons un discurs del Rei “a nadie se le impuso nunca el idioma español”? Deu ser per això que en lloc de premis ens donen garrotades!

Per cert, haureu vist que he copiat el text del veredicte del jurat en castellà. Es que el web de la Fundación Príncipe de Asturias està només en castellà, anglès, francès, alemany i portuguès, a més hi ha una versió en format pdf en italià, rus, àrab, polonès, xinès i japonès. No home, no! En català, basc i gallec? Que dius? No siguis babau home! Per quatre nacionalistes perifèrics no es tradueix un web tant important! A més, tots entenem l'”idioma del imperio”, o no? A més, quants reis han parlat els quatre idiomes de l'estat espanyol? Quants reis han fet els seus discursos en l'idioma del territori que han visitat? Cap ni un! Un altre exemple de respecte.

 

...............

 Del bloc d'albert castany

Incident lingüístic a Crevillent

25/06/2008

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans.

Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet.

Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Victor Alexandre

UN HISTORIADOR NORD-AMERICA TAMBÉ DIU QUE COLOM ERA CATALÀ

06/04/2008

Com que és un tema que, darrerament, ha alçat molta polseguera en aquest fòrum-blog, veig interessant penjar aquesta notícia. Que cada personeta jutge el que haja de jutjar.


NOTÍCIA

Estudiants de tot el món aprenen que Cristòfor Colom, considerat el descobridor d'Amèrica, era genovès, i que en nom dels reis catòlics va embarcar-se en el projecte que el va portar al nou continent. Però tot un corrent d'investigadors s'oposa a aquesta teoria, i diu que aquest no era l'origen de l'aventurer. L'historiador d'Arenys de Mar Jordi Bilbeny fa temps que sosté que Colom era català, i que la història ha manipulat aquesta condició per raons polítiques. Ara un historiador nord-americà, un país que venera aquest personatge històric, és a punt de publicar un llibre en què coincideix amb les teories de Bilbeny.

Charles J. Merrill és professor d'espanyol al seminari Mount St. Mary's, als Estats Units. És expert en literatura catalana medieval i ha col·laborat amb el canal Discovery Channel. Aviat publicarà 'Solving the enigma of Colombus' origins', en què sosté que Colom era català, nascut en una família 'hostil a la dinastia que governava el seu país'. Graduat a la Duke University, l'investigador va passar un any a Cervera estudiant els orígens de l'almirall.

Merrill diu que, 'si bé algunes teories revisionistes sobre els orígens de Colom han estat marcades per motius nacionalistes i consideracions que no tenen res a veure amb la història', la teoria que aquest personatge fos català és la més consistent. Segons ell, aquesta troballa podria tenir importants implicacions per a altres teories històriques, i podria demostrar que el paper d'Itàlia en la Renaixença no fou tan decisiu com s'ha considerat fins ara.

FONT: vilaweb.cat

Los hermanos Pinzones eran unos mari...neros

27/02/2008

Segons el llibre d'en Casaus, els germans Pinzón (Alfonso, Fernando i Vicente Yañez Pinzón)
viuen a Palos.
Per en Casaus també sabem que en Alfonso Pinzón havia estat a Roma a la llibreria del Papa
Inocenci VIII. Que havia estat a Roma ho corroboren, a més a més, diversos testimonis dels plets.
És curiós, però, el Procurador Reial i Ambaixador fidel de la Generalitat a la Cort de Roma
d’aquella època era un tal Alfons Anes Pinçon.
També és conegut que en Colom va organitzar el primer viatge amb un tal Fernando Yañez
Pinzón.
Dóna la casualitat que el Lloctinent de la Tresoreria Reial de la Generalitat d’aquella época era
un tal Ferran Anes Pinçon.
I ja per acabar aquest cúmul de casualitats, en l'alçament de la Generalitat contra Joan II hom hi
pot trobar documentat el nom d'un tal cavaller Vicens Anes Pinçon de la vila de Pals de l'Empordà.

Realment és una casualitat que també a Palos de Moguer hi hagués tres germans amb semblants
noms i cognoms, dels quals, per cert, no hi ha cap prova registral. O potser, és que realment els noms de
dits germans van ser traduïts indiscriminadament, inclòs el seu lloc de naixement, Pals per Palos.
On podia haver conegut Colom a dits germans si no fos a la guerra civil contra Joan II ?
La fal-làcia d'un Colom que, provinent de Portugal, toparia per casualitat a la Ràbida i , per
predestinació, amb els Pinçon a Palos de Moguer queda capolada en sec per en Juan de Castilla en les
"Elegías de Varones ilustres de Indias" on constata que en Colom escriví als Pinçon explicant-los el
seu projecte, abans d'anar-los a trobar, tot detallant-los que << ...por ser cursados navegantes/Él envió sus
cartas mucho antes>> cosa que explicita un coneixement i una amistat previs que tan sols pot provenir de
l'època de quan guerrejaven junts contra Joan II

Palos o Pals?

14/02/2008

El tema del port de partença és també clau per a entendre el conflicte. Mentre d'una banda En Casaus/ de Las Casas recull les paraules d'En Colom"vaig venir a la vila de Palos, que és port de mar, on jo vaig armar tres naus molt aptes per a un fet semblant, i vaig eixir del dit port molt proveït de moltíssims manteniments i de molta gent de mar", d'una altra, comenta que "va eixir del riu i barra que s'anomena de Saltes, perquè es diuaixí aquell riu de Palos". Doncs bé, Saltes era ja alehores, i des de feia dos segles, una illa totalment deshabitada. A més a més, cal deixar palès que "aquell riu de Palos" de què parla Casaus/Casas no ha estat mai esmentat amb amb anterioritat.

Altrament, hi ha un gran nombre de cronistes de l'època que no el fan salpar ni de Palos nio de Saltes, sinó de Cadis, fet que, a finals del segle passat, ja va suposar una forta polèmica entre l'Adolfo de Castro i en José María Asensio sense que arribaren a cap acord.

A tot plegat, cal afegir que la mateixa LLETRA sde Colom en què anunciava la descoberta, tant amaga el nom del port, en algunes edicoons, com l'identifica amb Cadis, en unes altres.

Per què podem pensar que va eixir de Pals i no de Palos? Tenim unes quantes raons:

1. Certs cronistes exposen que la primera expedició de la descoberta travesà les Columnes d'Hèrcules. Així ho explicita l'Alfonso García de Matamoros, al seu De Academia et Doctis Viris Hispaniae, de 1553:"Un cop guanyades les columnes d'Hèrcules, pel mar anomenat Oceà Atlàntic i Gran, naveguen feli´ment pels Antípodes". I així mateix ho ratifica el mapa d'En Piri Reis, de 1513, en recollir el testimoni d'una mariner català que havia anat en tres dels quatre primers viatges colombins:"Vam arribar primer a l'estret de >Ceuta i, després, havent recorregut quatre mil milles...". (quatre mil milles!!!)

2. Alguns cronistes recullen el fet que en Colom va anar des del lloc on va desembarcar fins a BArcelona a peu, en tornant de descobrir el Nou Món. Cosa que féu en tres dies, donat que els reis, per carta datada el 30 de març, li ordenaren d'anar a Barcelona, on arribà el dia tres d'abril. El seu fill Ferran explica detingudament que "en el viatge es va haver d'aturar, si bé poc, per la molta admiració dels pobles per on passava, atès que de tots ells i de les seues proximitats, la gent corria cap als camins per veure'l a ells i als indis, i les altres coses i novetats que duia". I idènticament fa Francisco López de Gómara, a la Historia General de la Indias y Conquista de México.

3. Per més que els documents de l'època ens parlen de Palos com d'una fortalesa militar, la veritat és que mai no ho fou. Ni hui dia s'hi conserva cap rastre arqueològic que ho puga certificar. Cosa que no passa amb Pals, que encara manté totes les traces de la vila fortificaqda medieval. Així ho podem observar a la portada del llibre d'Antonio Herrea, Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Isalas y Tierra frme del Mar Oceano, de 1601.

Bartolomé de las Casas o Bartomeu Casaus?

12/02/2008

No sé si ho sabreu, però no hi ha ni un document que acredite la seua natura andalusa, en canvi, per ell mateix sabem que es diu Casaus. La seua Història de les Índies, com també la Brevíssima Relació de la Destrucció de les Índies, no només són prou explícites a fer-nos-ho veure en les seues diverses edicions, sinó que ens monstren com el seu cognom passa de "Casaus" a "Casas" i a "Las Casas". Tanmateix, per la seua signatura de bisbe, sabem també que es deia Casaus.
Com que el càrrec de Bisbe de Xiapa l'exercí des de 1543 a 1550, ja en una edat madura, no podem veure res més que el nom que realment tenia. I com que per en Benzoni sabem que el pare delsobredit es deia "Casaos" -nom del tot identificable amb el seu Casaus- i, per altres fonts, que a la primera traducció llatina de la Brevíssima Relació..., editada a Frankfurt el 1598, l'autor és anomenta tan sols "Bartolomeum Casaum", no fa de mal concloure que el bisbe va ser, també, un altres dels molts personatges desnacionalitzar a favor de Castella; sense oblidar que, de tant en tant, se'l féu francés com així el descriu l'Antonio de León al seu Tratado de confirmaciones reales, de 1630.

Foto: signatura de "Bartolomé de las Casas" quan era bisbe de Xiapes. Aquesta signatura sembla que diga " Fra Barthomeu/y Casaus" Apareix també Ep.que vol dir bisbe en llatí.

La Descoberta d'Amèria, empresa castellana? (II)

10/02/2008

Bé, l'altre dia ja vaig fer alguna referència a aquest tema. Com que darreramet, estic molt interessat en el tema, hui en parlarem una miqueta. Resulta que Bartolomé de las Casas en la seua Historia de las Indias diu que quan Colom arriba a Amèrica " va vore allà tantes i tan belles arbredes verdes, que deia que eren hortes, amb molta aigua, més gracioses i formoses que les de Castella"; "és tota poblada i llaurada i era tan verda com si fos a Castella, pel maig o pel juny"; els aires saborosos i dolços al llarg de tota la nit; cap fred ni calor, com a Castella pel maig".

En totes aquestes descripcions, Castella sembla més que un país interior i de clima continental, un país mediterrani. Les referències a les hortes ens menen de dret a València o Barcelona, perquè aquí les hortes guanyen un renom sense parió. Hyeronimus Münzer, autor d'una viatge per Espanya i Portugal, entre els anys 1494 i 1495, ens ha llegat unes sòbries descripcions de les ciutats en aquell precís moment. De Barcelona, ens en diu: " Des del Portal de Sant Antoni finas al mar, vers occident, és plena d'hortes, de camps, i de bellíssimes i amenes plantacions de magraners, llimoners,nesprers, palmeres, carxofes, pins, vinyes, albercoquers i d'altres arbres. La terra és abundant i fèrtil". I de València:"Ens van dur a veure l'horta de la ciutat que està excel.lentment plantada de llimoners, tarongers, poncemers i palmeres. I totes les seues tanques cobertes amb les branques i les fulles dels tarongers. Hi ha ta,be taules, altars, trones, naus, seients,..."

La identificació de València amb l'Horta, no només la copsà en Münzer, sinó també en Colom mateix. En el tercer viatge ens en parla d'una tenor girebé idèntica a la del primer, però aquí València no és substituïda per Castella. Sinó que les comparances són fetes sobre termes, ara ja del tot versemblants. Escriu l'Almirall: "Hi havia cases i gent i terres galanes, tan formoses i verdes com a les hortes de València pel març" o en el segon viatge també hi trobem que en Colom escriu les cases d'uns nadius, amb unes parets de "canyes creuades o teixides, i al capdamunt tamé amb les seues verdures gracioses, com si foren parres o vergers de tarongers o poncemers, com els que hi ha a València o a Barcelona".

Vist això, no ens ha d'estranyar que en el llibre de BArtolomes de las Casas, la paraula Castella està restituïda per la de Barcelona o València. Evidentment que no és Castella la posseïdora d'aquelles hortes tan fèrtils i verdes, ni d'aquells aires tan saborosos i aquelles nits tan dolces de maig, sense gota de fred ni calor. Hi ha un refrany espanyol que diu: "HAsta el cuarenta de mayo no te quites el sayo". CAstella... País mediterrani?

FOTO: Imatge al "Americae" de l'holandès Theodore de Bry (finals del s XVI).

QUÈ FA UNA SENYERA EN UNA DESCOBERTA QUE SUPOSEM VA SER CASTELLANA?

La descoberta d'Amèrica la feren els castellans?

20/01/2008

Darrerament, m'estic interessant per la història i han caigut en les meues mans una sèrie de llibres i articles que denuncien la manipulació de la història a partir del segle XVI per part de Castella. No exposaré aquí i ara les centenars - diria que milers- d'evidències que ens diu que la descoberta d'Amèrica no va ser una empresa castellana. Només citaré un fragment d'un text, d'un col·loqui -Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa escrit se suposa que el 1557- que em va fer despertar l'interés sobre què hi ha realment al darrere de la descoberta d'Amèrica. Cite:

Lucio: Diego de Valera que és castella, escriu, i no ho escriguera per ser en nostre favor, si així no fóra. I finalment lo regne de Granada que, com sabeu, és estat tostemps com busca en ull al Regne de Castella, jamai s'és pogut conquistar fins que lo rei d'Aragó don Fernando Segon hi ha posat les mans; i la jornada de les Índies del Océano, (EL DESCOBRIMENT D'AMÈRICA) que Cristófol Colom, genovès, començà i aprés acabaren Ferrando Cortés i Francisco Pissarro, ab pròspera fortuna del mateix rei don Fernando d'Aragó, per manament i ordre del qual se comença, s'ha d'atribuir no gens a castellans"

És a dir que ni la descoberta d'Amèrica ni la conquista de Granada la feren castellans, ans al contrari, la corona d'Aragó el representant màxim de la qual és el rei Ferran. No és tot una mica sospitós?

"Yo no me llamo Jose Luís"

16/11/2007

Yo no me llamo José Luís

Segurament el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, serà recordat per molts, entre altres coses, pels seus contactes amb la banda armada ETA i per l’escena que protagonitzà, amb l’expresident Pasqual Maragall, tot i fotografiant-se amb una corona d’espines al cap. Però , sense cap mena de dubte, la seua darrera intervenció en un programa de TV de màxima audiència i on el públic assistent li féu preguntes, ha estat l’afer que més l’ha donat a conèixer. Carod, tranquil, segur d’ell mateix i amb un to afable però contundent, va anar contestant una a una les múltiples preguntes que li feren. Val a dir que cal ser molt agosarat per presentar-se a aquest programa de la TV espanyola, dir-se sense complexos que és independentista i acceptar un bon grapat de preguntes, algunes d’elles una mica ofensives, que de bestreta ja sabia de quin caire serien. L’Espanya més mesetaria no està acostumada que en un programa de màxima audiència un polític d’esquerres, republicà i independentista, sense pèls en la llengua, conteste una a una, i amb tota mena d’arguments, preguntes que, encara que per a alguns ens semblen elementals, per a la immensa majoria de la població són incòmodes, tabús, de mal gust, políticament incorrectes i fins i tot alguns dirien que anticonstitucionals.
I és que generació rere generació l’educació que des de les escoles s’ha transmés a la ploblació - encara avui s’hi dóna - ha passat pel sedàs d’un model molt concret d’estat-nació. Un model uniforme, on la diversitat cultural, lingüística, històrica… és pura anècdota. Per això, la senyora Sagrario de Valladolid, que es dirigí a Carod anomenant-lo José Luís, es va sentir fins i tot ofesa quan el líder republicà li contestà, amb total normalitat i molt educat, que ell no es deia José Luís, sinó Josep Lluís. La val•lisoletana, exemple de la immensa majoria de la població espanyola, estava ofesa perquè Carod la corregira. Ella no podia entendre que un ciutadà d’Espanya es diguera Josep Lluís. L’educació que havia rebut des de l’escola és que l’única llengua oficial a tot l’estat és l’espanyol i per tant estava en tot el dret de fins i tot canviar-li el nom. Aquesta prepotència, aquesta ignorància sobre la realitat plurinacional i plurilingüística de l’estat, aquesta creença inculcada a consciència que amb l’espanyol s’hi pot fer tot, no és ni més ni menys que els fruits d’una educació que encara continua, en part, que transmet als ciutadans i ciutadanes una visió deformada, partidista i manipulada de la realitat
Si l’independentisme cada vegada té més seguidors i seguidores és, entre altres motius, perquè cada dia hi ha més gent que està fart d’haver de donar explicacions sobre les coses més elementals,fins i tot sobre el seu propi nom. Més de 30 anys de democràcia haurien d’haver sigut uns anys més que suficient perquè a ningú li estranyara que a hom li puguen dir Josep Lluís, Xosé o Josebe. Les preguntes que li van fer al polític republicà, fill de mare immigrant i pare català, van palesar que a l’Espanya més profunda cal fer-hi molta pedagogia, calen molts programes con aquest i d’altres semblants on s’argumente, s’explicite i s’eduque la població en el respecte a la diversitat. És una falta d’educació i una bufetada a la intel•ligència que hom es negue a dir Josep Lluís quan diu amb total normalitat James Bond, Arnold Saurseneguer, Mikhail Gorbachev… L’exemple d’aquest programa televisiu hauria de fer reflexionar a més d’un polític, fonamentalment als que tenen competències educatives, que continuar educant la població ignorant i deformant la realitat plurinacional i plurilingüística de l’estat és, a més de manipulador, fomentar un model educatiu que atia l’enfrontament i posa en perill la cohesió social.
Alcoi,11denovembredel 2007
Vicent Luna i Sirera