Incident lingüístic a Crevillent
miércoles, 25 de junio de 2008 11:25
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:
- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.
Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.
No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans.
Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet.
Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.
Victor Alexandre
UN HISTORIADOR NORD-AMERICA TAMBÉ DIU QUE COLOM ERA CATALÀ
domingo, 06 de abril de 2008 13:05
Com que és un tema que, darrerament, ha alçat molta polseguera en aquest fòrum-blog, veig interessant penjar aquesta notícia. Que cada personeta jutge el que haja de jutjar.
NOTÍCIA
Estudiants de tot el món aprenen que Cristòfor Colom, considerat el descobridor d'Amèrica, era genovès, i que en nom dels reis catòlics va embarcar-se en el projecte que el va portar al nou continent. Però tot un corrent d'investigadors s'oposa a aquesta teoria, i diu que aquest no era l'origen de l'aventurer. L'historiador d'Arenys de Mar Jordi Bilbeny fa temps que sosté que Colom era català, i que la història ha manipulat aquesta condició per raons polítiques. Ara un historiador nord-americà, un país que venera aquest personatge històric, és a punt de publicar un llibre en què coincideix amb les teories de Bilbeny.
Charles J. Merrill és professor d'espanyol al seminari Mount St. Mary's, als Estats Units. És expert en literatura catalana medieval i ha col·laborat amb el canal Discovery Channel. Aviat publicarà 'Solving the enigma of Colombus' origins', en què sosté que Colom era català, nascut en una família 'hostil a la dinastia que governava el seu país'. Graduat a la Duke University, l'investigador va passar un any a Cervera estudiant els orígens de l'almirall.
Merrill diu que, 'si bé algunes teories revisionistes sobre els orígens de Colom han estat marcades per motius nacionalistes i consideracions que no tenen res a veure amb la història', la teoria que aquest personatge fos català és la més consistent. Segons ell, aquesta troballa podria tenir importants implicacions per a altres teories històriques, i podria demostrar que el paper d'Itàlia en la Renaixença no fou tan decisiu com s'ha considerat fins ara.
FONT: vilaweb.cat
Los hermanos Pinzones eran unos mari...neros
miércoles, 27 de febrero de 2008 23:01
Segons el llibre d'en Casaus, els germans Pinzón (Alfonso, Fernando i Vicente Yañez Pinzón)
viuen a Palos.
Per en Casaus també sabem que en Alfonso Pinzón havia estat a Roma a la llibreria del Papa
Inocenci VIII. Que havia estat a Roma ho corroboren, a més a més, diversos testimonis dels plets.
És curiós, però, el Procurador Reial i Ambaixador fidel de la Generalitat a la Cort de Roma
d’aquella època era un tal Alfons Anes Pinçon.
També és conegut que en Colom va organitzar el primer viatge amb un tal Fernando Yañez
Pinzón.
Dóna la casualitat que el Lloctinent de la Tresoreria Reial de la Generalitat d’aquella época era
un tal Ferran Anes Pinçon.
I ja per acabar aquest cúmul de casualitats, en l'alçament de la Generalitat contra Joan II hom hi
pot trobar documentat el nom d'un tal cavaller Vicens Anes Pinçon de la vila de Pals de l'Empordà.
Realment és una casualitat que també a Palos de Moguer hi hagués tres germans amb semblants
noms i cognoms, dels quals, per cert, no hi ha cap prova registral. O potser, és que realment els noms de
dits germans van ser traduïts indiscriminadament, inclòs el seu lloc de naixement, Pals per Palos.
On podia haver conegut Colom a dits germans si no fos a la guerra civil contra Joan II ?
La fal-làcia d'un Colom que, provinent de Portugal, toparia per casualitat a la Ràbida i , per
predestinació, amb els Pinçon a Palos de Moguer queda capolada en sec per en Juan de Castilla en les
"Elegías de Varones ilustres de Indias" on constata que en Colom escriví als Pinçon explicant-los el
seu projecte, abans d'anar-los a trobar, tot detallant-los que > cosa que explicita un coneixement i una amistat previs que tan sols pot provenir de
l'època de quan guerrejaven junts contra Joan II
Palos o Pals?
jueves, 14 de febrero de 2008 11:52
El tema del port de partença és també clau per a entendre el conflicte. Mentre d'una banda En Casaus/ de Las Casas recull les paraules d'En Colom"vaig venir a la vila de Palos, que és port de mar, on jo vaig armar tres naus molt aptes per a un fet semblant, i vaig eixir del dit port molt proveït de moltíssims manteniments i de molta gent de mar", d'una altra, comenta que "va eixir del riu i barra que s'anomena de Saltes, perquè es diuaixí aquell riu de Palos". Doncs bé, Saltes era ja alehores, i des de feia dos segles, una illa totalment deshabitada. A més a més, cal deixar palès que "aquell riu de Palos" de què parla Casaus/Casas no ha estat mai esmentat amb amb anterioritat.
Altrament, hi ha un gran nombre de cronistes de l'època que no el fan salpar ni de Palos nio de Saltes, sinó de Cadis, fet que, a finals del segle passat, ja va suposar una forta polèmica entre l'Adolfo de Castro i en José María Asensio sense que arribaren a cap acord.
A tot plegat, cal afegir que la mateixa LLETRA sde Colom en què anunciava la descoberta, tant amaga el nom del port, en algunes edicoons, com l'identifica amb Cadis, en unes altres.
Per què podem pensar que va eixir de Pals i no de Palos? Tenim unes quantes raons:
1. Certs cronistes exposen que la primera expedició de la descoberta travesà les Columnes d'Hèrcules. Així ho explicita l'Alfonso García de Matamoros, al seu De Academia et Doctis Viris Hispaniae, de 1553:"Un cop guanyades les columnes d'Hèrcules, pel mar anomenat Oceà Atlàntic i Gran, naveguen feli´ment pels Antípodes". I així mateix ho ratifica el mapa d'En Piri Reis, de 1513, en recollir el testimoni d'una mariner català que havia anat en tres dels quatre primers viatges colombins:"Vam arribar primer a l'estret de >Ceuta i, després, havent recorregut quatre mil milles...". (quatre mil milles!!!)
2. Alguns cronistes recullen el fet que en Colom va anar des del lloc on va desembarcar fins a BArcelona a peu, en tornant de descobrir el Nou Món. Cosa que féu en tres dies, donat que els reis, per carta datada el 30 de març, li ordenaren d'anar a Barcelona, on arribà el dia tres d'abril. El seu fill Ferran explica detingudament que "en el viatge es va haver d'aturar, si bé poc, per la molta admiració dels pobles per on passava, atès que de tots ells i de les seues proximitats, la gent corria cap als camins per veure'l a ells i als indis, i les altres coses i novetats que duia". I idènticament fa Francisco López de Gómara, a la Historia General de la Indias y Conquista de México.
3. Per més que els documents de l'època ens parlen de Palos com d'una fortalesa militar, la veritat és que mai no ho fou. Ni hui dia s'hi conserva cap rastre arqueològic que ho puga certificar. Cosa que no passa amb Pals, que encara manté totes les traces de la vila fortificaqda medieval. Així ho podem observar a la portada del llibre d'Antonio Herrea, Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Isalas y Tierra frme del Mar Oceano, de 1601.
+ ver más >>
